Barcelona, situada a la costa mediterrània de la Península Ibèrica, és la capital de Catalunya, de la província de Barcelona i de la comarca del Barcelonès i la segona ciutat en població i pes econòmic d'Espanya. El municipi creix sobre una plana encaixada entre la serralada Litoral, el mar Mediterrani, el riu Besòs i la muntanya de Montjuïc. La ciutat acull les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. Per haver estat capital del Comtat de Barcelona, rep sovint el sobrenom de Ciutat Comtal.

Amb una població de 1.619.337 habitants, Barcelona és la ciutat més poblada del Principat i l'onzena de la Unió Europea, segona ciutat no capital d'estat després d'Hamburg. És el principal nucli urbà de la regió metropolitana de Barcelona, que aglutina 5.012.961 habitants, i de l'àrea Metropolitana de Barcelona, integrada per 36 municipis, que té una població de 3.218.071 habitants i una superfície de 633 km². Un estudi del departament d'Afers Socials i Econòmics de l'ONU de l'any 2005 situa Barcelona en la posició 51 del rànquing de les poblacions amb major nombre d'habitants del món.
Geografia

Situada a la costa de la mar Mediterrània, Barcelona s'assenta en una plana formada entre els deltes de les desembocadures dels rius Llobregat, al sud-oest, i Besòs, al nord-est, i limitada pel sud-est per la línia de costa, i pel nord-oest per la serralada de Collserola (amb el cim del Tibidabo, 516,2 m, com a punt més alt) que segueix paral·lela la línia de costa encaixant la ciutat en un perímetre molt definit.

La part del pla de Barcelona més propera a la serralada litoral es troba esquitxada de petits turons, alguns dels quals urbanitzats: el Carmel (265,6 metres), Monterols (127,3 metres), el Putget (182,7 metres), el Rovira (206,8 metres) i la Peira (138 metres). A tocar del litoral, dominant el port, s'aixeca la muntanya de Montjuïc (184,8 metres). i el mont Tàber de només 16,9 m, és el promontori on s'assenta el nucli històric de la ciutat.

Límits

El terme municipal de la ciutat limita, de sud a nord-est i en el sentit de les agulles del rellotge, amb els municipis del Prat de Llobregat, l'Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. Els dos primers i els dos últims són els municipis amb els quals manté un contacte més proper, amb una densa malla urbana contínua, mentre que Sant Cugat del Vallès i Cerdanyola del Vallès queden molt més separats, pel fet que la serralada litoral i el parc del Tibidabo actuen com a barreres naturals que dificulten la connexió entre aquests municipis i Barcelona.

Barcelona té una petita part del seu terme municipal al vessant del Llobregat de la serra de Collserola. Es tracta de part del Vallvidrera i de les Planes, a més de l'enclavament de Santa Creu d'Olorda, a cavall entre el Vallès Occidental i el Baix Llobregat.

Clima

Barcelona té un clima Mediterrani però amb les caràcterístiques d'un microclima urbà (vegeu: Illa de calor de Barcelona) i amb les particularitats d'estar situat al nord del mediterrani. Els hiverns són curts, frescos i relativament humits, la majoria dels anys no arriba a glaçar. Els mesos de gener i febrer les temperatures mitjanes ronden els 10 °C i les màximes mitjanes superen els 13 graus. Els estius són relativament secs, llargs i càlids (però al juliol i a l'agost les temperatures màximes diàries no acostumen a superar els 30°C ja que hi bufa el vent de mar cap a terra, marinada. La màxima temperatura registrada a la ciutat va ser de 39,9°C, al barri d'El Raval i 39,8°C a l'Observatori Fabra, situat a uns 450 m d'altitud al Tibidabo, i per tant no gaire representatiu del clima del pla de Barcelona ja que és més fred i més plujós, la temperatura mínima va ser de -10°C, registrada al mateix observatori.

Les glaçades no es produeixen quasi mai al centre de la ciutat, però als municipis propers i al Tibidabo hi són més freqüents. La neu tampoc és un fenomen molt comú a la ciutat. De nevades, cal remarcar la que va caure al Nadal de 1962, que va ser la més abundant registrada, amb 60 cm al centre i 1 metre al Tibidabo. Esporàdicament ha anat nevant al llarg dels anys a Barcelona, sent la dècada dels 80 una de les que més nevades va donar, cal remarcar també les nevades dels anys, 1993, 1999. El darrer episodi va ser el 8 de març de 2010[8] quan les acumulacions foren de 5-6 cm al centre i a les platges, 10-15 cm als barris alts de la ciutat i al voltant dels 30 cm al Tibidabo.

La pluviometria total anual està prop dels 600 litres. S'aprecien dos màxims de precipitació: la tardor (el més acusat) i la primavera (màxim secundari). El mes més plujós és octubre amb uns 96 litres seguit de setembre amb 76 litres. Els mesos més secs són juliol (27 mm) i juny (38 mm). Hi ha una mitjana 90 dies de pluja (comptant només els dies amb precipitació més gran de 0,2 litres) essent el mínim 1,9 dies de pluja al mes de juliol i el màxim 5,7 al maig.

Línia de la costa

La línia de la costa de Barcelona ha canviat al pas del temps fins el punt que en l'època prehistòrica arribava on avui dia hi ha la Plaça de Catalunya. Els terrenys sobre els quals s'assentà la Barceloneta no existien un segle i mig abans de la construcció d'aquest barri. Aquests terrenys són fruit de la formació de sediments de sorra arrossegada pels corrents marins provinents del nord i que foren contingudes per l'espigó del port construït el 1640. L'existencia de l'illa de Maians (on actualment hi ha l'estació de França) constribuí a la fixació de la sorra i la formació de la llengua de terra base de la Barceloneta.

Història

Des de la fundació fins al segle XVIII

Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remunten al primer neolític en un jaciment al carrer de la Reina Amàlia, amb un habitatge complet, les tombes d'un adult i un infant, i altres restes finals del neolític (5000 a 4500 a.C.). D'aquest període en podem destacar la necròpolis situada a Sant Pau del Camp, així com les estructures en pedra de processat d'aliment i una tomba infantil al jaciment del carrer Riereta.

Dels segles VII a VI a.C. n'està documentada l'existència de poblats de les tribus laietanes (íbers). Sembla que en aquesta època també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l'emplaçament exacte. Els cartaginesos l'ocuparen durant la Segona Guerra Púnica i després s'hi van establir els romans.

En sentit estricte doncs, sembla que la ciutat de Barcelona va ser refundada pels romans a finals del segle I aC, sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ja s'havien instal·lat des de l'any 218 a.C., i la varen convertir en una fortificació militar, anomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, que era situada sobre l'anomenat Mons Taber, una petita elevació on avui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fou emmurallada per ordre de Claudi. L'obra de la construcció de la muralla va córrer a càrrec de Caius Coelius, segons diu una llosa trobada a Montjuïc al segle XIX. A principis del segle III la població de la Barcino romana s'estimava entre 4.000 i 8.000 habitants. Al segle IV les muralles van ser reformades augmentant el seu gruix i alçada, i incorporant entre 75 i 78 torres de defensa. Aquestes muralles foren operatives durant uns mil anys fins l'ampliació de Jaume I.

Al segle V Barcelona fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa i hi van instal·lar la cort per un breu període de temps. El 531 Amalric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel valí Al-Hurr ath-Thaqafí i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà amb el nom de Madinat Barshaluna, fins a l'any 801 que fou ocupada pels carolingis que la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. La potència econòmica de la ciutat i la seva situació estratègica van fer que els musulmans hi tornessin el 985 comandants per Almansor que l'ocupà durant uns mesos. Posteriorment Borrell II emprengué la reconstrucció el 985 i donà pas al període comtal

Diversos pergamins medievals del segle X, parlen d'Ardena, una població situada a l'actual Avinguda Diagonal de Barcelona, entre les Corts i Sarrià.

Barcelona, a mitjan segle XI, va esdevenir un important centre comercial, on confluïa una bona part de la producció agrícola dels voltants per a ser comercialitzada. Alhora, la ciutat era també un actiu centre del comerç de la sal i de productes de l'artesania local com el cuir, les armes, els teixits de llana, les peces de corall, etc. Els avenços en els sectors productius, el despertar dels intercanvis amb Tolosa, Llemotges i París, i amb les fires de Saint-Denis i del nord d'Itàlia, etc. i, en definitiva, l'obertura al món, van transformar els costums dels diferents estaments socials i els espais d'hàbitat i treball.

La ciutat medieval de Barcelona va esgotar l'espai intramurs i va obligar a la creació de ravals o barris extramurs com: el del Pi, al voltant de l'església de Santa Maria, entre la porta del Castell Nou i la torrentera de la Rambla; el raval dels Arcs Antics, situat entre el Portal Major del Castell Vell i el torrent de Merdançar, on restaven testimonis dels arcs de l'aqüeducte romà i se celebrava el mercat; el raval de Santa Maria del Mar, entre la porta del Regomir i el port; i el raval de Sant Pere de les Puelles, creat al nord-est de la ciutat, al voltant del monestir. L'activitat urbanística es desenvolupà també al Pla de Barcelona, amb la creació de pobles suburbans com Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells, Sant Gervasi, Sarrià, etc.

A partir del segle XIV la ciutat inicià una etapa de decadència que es perllongaria durant els segles següents. La Unió dels Regnes de Castella i Aragó, oficialitzada amb el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, va generar tensions entre castellans i catalans que arribaren al seu moment més crític amb l'esclat de la Guerra dels Segadors, entre 1640 i 1651, i posteriorment, amb la Guerra de Successió (de 1706 a 1714), que comportà el setge de la ciutat i, una vegada capitulada, l'abolició de les institucions pròpies de Catalunya i la destrucció de bona part del Barri de la Ribera i la construcció de la Ciutadella.

Cap a finals del segle XVIII Barcelona inicià una recuperació econòmica que fa afavorir la progressiva industrialització al següent segle.

Del segle XIX al XX

El 1888 Barcelona va organitzar la seva primera Exposició Universal, gràcies a la qual urbanitzà una gran extensió de terreny que comprenia des del Parc de la Ciutadella fins la Barceloneta, i va millorar les infraestructures a tota la ciutat. Barcelona llavors aprengué que l'organització de grans esdeveniments internacionals no només li facilitava la urbanització de la ciutat, sinó que li reportava multitud de visitants i projecció internacional.

Al llarg de la segona meitat del segle XIX, coincidint amb el projecte del 1854 d'enderrocament de les muralles que envoltaven la ciutat, es va procedir a incorporar les altres poblacions del pla de Barcelona. Així es van incorporar a la "Gran Barcelona" les poblacions de Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, les Corts, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, això va permetre a la ciutat poder aplicar llurs projectes d'Eixample i de desenvolupament de la industria, fet que li va permetre arribar al segle XX com una de les urbs capdavanteres de l'Espanya del moment.

A nivell social, a finals del segle XIX, els barcelonins van viure en primera persona la proliferació de noves formes de vida, oci i relacions socials que tenien en l'esport i la pràctica de l'activitat física la seva màxima expressió. En els darrers anys del segle la ciutat va veure néixer una gran quantitat de clubs de natació, tennis o futbol que tindrien una gran importància, en el segle XX, en la vida social dels barcelonins, i en la projecció exterior de la ciutat. Clubs com el FC Barcelona (fundat el 1899), el RCD Espanyol (fundat el 1900) i el Real Club de Tenis Barcelona o el Club Natació Barcelona aconseguiren una gran popularitat a la ciutat, i van convertir Barcelona en la gran capital de l'esport espanyol de principis del segle XX. El 1904, el barri d'Horta es va annexionar a Barcelona, i el 1921 Sarrià.

El 1929 es va tornar a organitzar una Esposició Universal, gràcies a la qual es va urbanitzar tota la zona de Plaça d'Espanya, i es van construir pavellons on ara hi ha la Fira de Barcelona. L'exposició del 1929 també va ser el pretext per construir el metro, inaugurat inicialment el 1924, i ampliat el 1926 amb el servei del "Metro Transversal" entre la Bordeta i Catalunya (actual L1), que unia el centre de la ciutat amb el recinte de l'exposició, a Plaça Espanya i Montjuïc.

1936-1939: Guerra Civil

L'estiu de 1936 Barcelona estava preparada per celebrar l'Olimpíada Popular, per la qual s'havia construït l'Estadi Olímpic Lluís Companys i es van fer remodelacions a la muntanya de Montjuïc. Però l'esclat de la Guerra Civil el mes de juliol provocà que no es pogués celebrar.

A la ciutat es va viure un procés revolucionari pel qual la CNT i la UGT van fer col·lectivitzacions d'empreses i serveis. L'autoritat del Govern de la República i la Generalitat de Catalunya era teòrica, controlant de forma efectiva els carrers els anarquistes. A partir dels Successos de Maig, la influència dels anarquistes baixà.

George Orwell, comentà sobre la Barcelona d'aquells dies a Homenatge a Catalunya:
«     Per primer cop a la meva vida, em trobava en una ciutat on la classe treballadora portava el timó. Quasi tots els edificis, qualsevol que fos la seva mida, estaven en mans dels treballadors i coberts amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets ostentaven la falç i el martell i les inicials dels partits revolucionaris; quasi tots els temples havien estat destruïts i les seves imatges, cremades. Per totes les parts, quadrilles d'obrers es dedicaven sistemàticament a enderrocar esglésies. A tota botiga i a tot cafè s'hi veien cartells que proclamaven la seva nova condició de serveis socialitzats; fins els netejabotes havien estat col·lectivitzats i les seves caixes estaven pintades de vermell i negre. Cambrers i dependents miraven al client cara a cara i el tractaven com un igual. Les formes servils i fins i tot cerimonioses del llenguatge havien desaparegut. Ningú deixa "senyor", o "don" i tampoc vostè; tots es tracta de «camarada» i «tu», i deien "salut!" en lloc de "bon dia".     »

—George Orwell, Homenatge a Catalunya

Durant la guerra, Barcelona va ser bombardejada diverses vegades per les tropes franquistes. El suport de la ciutat a les forces republicanes li costà car, no només durant els tres anys de guerra, sinó durant els trenta-sis anys següents de règim franquista, que a finals de gener de 1939 ocuparen la ciutat ja en la darrera fase de la guerra.

Postguerra i franquisme

Després d'una postguerra dura Barcelona inicià una fase de desenvolupisme compulsiu i especulació exacerbada sota el mandat de l'alcalde Josep Maria de Porcioles i Colomer, així va ser com la totalitat del pla de Barcelona, que encara mantenia certa herència del seu passat agrícola i rural es va urbanitzar en grans barris dormitoris plens dels immigrants procedents d'altres parts d'Espanya.

Democràcia

Recuperada la democràcia amb la mort de Franco emprengué un nou desenvolupament cultural i urbanístic amb un creixent protagonisme de la societat civil, que l'han dotat de grans infraestructures consolidant una metròpoli cosmopolita i moderna, molt atractiva per al turisme. En aquesta darrera etapa s'hi han celebrat els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures l'any 2004.

El cens del 1787 incorpora Vallbona; el 1860, la Barceloneta; el 1897, les Corts, Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals, Sants i Vallvidrera; el 1904, Horta; i el 1930, Sarrià que prèviament (el 1920) ja havia incorporat part de Santa Creu d'Olorda. Les dades anteriors són la suma dels antics municipis.

Política

A Barcelona hi ha presents quatre administracions polítiques, amb diferents nivells de responsabilitat i competències:

* L'Administració General de l'Estat s'ocupa de diferents qüestions com la seguretat (Cos Nacional de Policia i Exèrcit), la Justícia, la gestió del port i aeroport, els trens de Renfe, i les costes, entre les competències més destacades. Al llarg de l'any 2005 el Cos Nacional de Policia va ser rellevat pels Mossos d'Esquadra, policia autonòmica de la Generalitat, que va substituir totalment el Cos Nacional de Policia durant el 2006, excepte per a algunes competències reservades a aquest com l'expedició del DNI o la lluita contra el terrorisme. L'Administració de l'Estat a Barcelona està coordinada des de la seu de la Delegació del Govern, situada en la Plaça del Portal de la Pau, al costat de l'estàtua de Colom. El Delegat(a) del Govern a Catalunya i el subdelegat del govern de Barcelona són designat directament pel govern d'Espanya per decret.
    * La Generalitat de Catalunya, govern autonòmic de Catalunya, té àmplies competències sobre la gestió de la ciutat, en diferents àmbits, des d'educació, assumptes socials, trànsit, determinació de polítiques econòmiques i de comerç, etcètera. La Generalitat és també la responsable de la construcció d'equipaments públics com hospitals, escoles de primària i secundària, universitats, residències per a la tercera edat etc. Barcelona és la capital de Catalunya, i seu de totes les seves institucions i organismes. Al Parc de la Ciutadella hi ha el Parlament de Catalunya, i a la Plaça de Sant Jaume hi ha el Palau de la Generalitat, seu oficial de la Presidència. El govern de la Generalitat s'escull per sufragi universal en eleccions celebrades cada quatre anys en tots els municipis de Catalunya.
    * La Diputació de Barcelona és l'organisme públic amb menys competències a la ciutat. Actualment presideix el patronat que s'ocupa del manteniment del parc de la Serra de Collserola, i d'alguns altres parcs i edificis públics de la ciutat. També gestiona alguns museus i és titular d'una àmplia xarxa de biblioteques públiques gestionada conjuntament amb els ajuntaments.
    * L'Ajuntament de Barcelona és l'organisme amb més competències i funcionaris públics en la ciutat, ja que regula la vida diària dels ciutadans, i importants assumptes com la planificació urbanística, els transports, la recaptació d'impostos municipals, la gestió de la seguretat viària mitjançant la Guàrdia Urbana, el manteniment de la via pública (asfaltat, neteja...) i dels jardins. També és el responsable de la construcció d'equipaments municipals com llars d'infants, poliesportius, biblioteques, residències per a la tercera edat, habitatges de protecció pública, entre altres. El govern de l'Ajuntament de Barcelona s'escull per sufragi universal en eleccions celebrades cada quatre anys. El poder de l'Ajuntament s'estructura en dos nivells, ja que l'Ajuntament va dividir la ciutat administrativament en deu districtes. Existeix un nivell de competències municipals general, dirigit directament per l'Alcalde de Barcelona i el seu equip de govern, que s'ocupa de les qüestions més generals i importants de la ciutat. Per altra banda existeix un altre nivell de competències, delegades als Districtes. Així, cada Districte té el seu propi centre polític i administratiu, que funciona com un ens polític amb competències pròpies que ajuden a descentralitzar la política de la ciutat i que els ciutadans sentin l'administració més propera. Cada Districte, com un petit ajuntament territorial, té la seva pròpia Sala de Plens on es debaten les qüestions polítiques, i el seu propi equip de govern, amb un Regidor al capdavant. El govern del Districte es forma en funció del nombre de vots que cada partit rep, en cada districte, en les eleccions municipals de Barcelona. Així, succeïx que, encara que el govern de la ciutat recaigui en un determinat partit, un o diversos Districtes siguin governats per una altra formació política.

Des de les primeres eleccions democràtiques, l'any 1979, després de la caiguda del franquisme, l'Ajuntament de Barcelona ha estat dirigit per alcaldes del PSC Partit Socialista de Catalunya, en diferents coalicions amb d'altres partits quan no ha obtingut una majoria suficientment àmplia. Els seus alcaldes en aquest darrer període democràtic han estat Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos, i l'actual, Jordi Hereu.

Actualment el govern municipal està composat per una coalició entre el PSC i ICV, amb suports puntuals d'altres partits, especialment d'ERC, que en la legislatura passada formava part de l'equip de govern, però que va decidir no repetir aquesta fórmula en la vigent legislatura.

Economia

Barcelona va ser durant molt temps una ciutat industrial, actualment les fàbriques s'han desplaçat a la perifèria, fet que ha permès reconvertir els antics barris industrials en zones residencials i de servei. El sectors industrials més representatius de Barcelona són la indústria tèxtil, química, farmacèutica, automobilística, electrònica i d'impremta. En serveis Barcelona destaca per les activitats logístiques, editorials i informàtiques.
Centre de convencions del Fòrum.

La Fira de Barcelona organitza nombroses exposicions i salons, alguns dels quals es troben entre els primers d'Europa, fet que la converteix en una de les fires més importants del món i primera d'Espanya, amb més de tres milions i mig de visitants anuals. D'altra banda, la ciutat disposa de diverses insta?lacions per a congressos, gràcies al qual se celebren nombrosos esdeveniments nacionals i internacionals al llarg de tot l'any. L'estiu del 2006 s'hi va començar a celebrar anualment la fira de moda Bread & Butter, però el 2009 la seva organització va anunciar que tornava a Berlín.

Tot i l'ininterromput creixement econòmic barceloní, la ciutat ha perdut el liderat econòmic d'Espanya durant el darrer quart del segle XX a favor de Madrid. Això es deu a la debilitació del moviment emprenedor català, la saturació de les infraestructures, la major inversió estrangera a Madrid respecte Barcelona i al trasllat dels centres de decisió, seus fiscals i socials de Barcelona (i altres parts d'Espanya) a Madrid. El creixement econòmic de Barcelona també s'ha vist afectat per les transferències en concepte de solidaritat que les comunitats autònomes més riques de l'Estat fan a les més pobres. Segons un estudi de la consultora PricewaterhouseCoopers, Barcelona és la 35a ciutat amb un PIB més elevat (118.220 milions d'euros el 2008, amb un creixement del 2% respecte l'any passat); mentre Madrid és la 26a amb 153.620 milions de PIB.

El Centre Nacional de Computació espanyol està ubicat a Barcelona, amb el super ordinador MareNostrum.

Barcelona ha patit greus problemes de deslocalització industrial pel trasllat d'indústria a països amb una mà d'obra més barata; problema que és veu incrementat per l'escàs i car sòl industrial de l'àrea metropolitana, un dels més cars d'Europa. Tot i això, Barcelona genera una cinquena part de les exportacions totals espanyoles. L'economia barcelonina va créixer un 3,5% el 2006, el percentatge més alt dels darrers cinc anys, segons la Cambra de Comerç de Barcelona, tot i que per sota de la mitjana espanyol del 3,8%.

Segons un estudi de la consultora Mercer, Barcelona va ser, l'any 2009, la 38a ciutat més cara del món. Això representà un descens respecte la 31a posició del 2007 i el 2008.

Marca Barcelona

Segons The European City Brand Barometer la fortalesa de la marca "Barcelona" es situa en tercera posició, juntament amb Múnic, i darrere de París i Londres. Es troba en la quarta posició del rànking de millor ciutats de negocis i places hoteleres, en cinquena posició en organització de congressos, la primera en passatgers de creuers i la sisena en preu de lloguer de sòl industrial.[26]

Districtes i barris

Barcelona ha anat creixent annexionant el municipis veïns que són avui dia districtes de la ciutat. Cal destacar l'aportació fonamental d'Ildefons Cerdà en l'ordenació urbanística. Barcelona està dividida en deu districtes:

    * Ciutat Vella
    * L'Eixample
    * Sants-Montjuïc
    * Les Corts
    * Sarrià - Sant Gervasi
    * Gràcia
    * Horta-Guinardó
    * Nou Barris
    * Sant Andreu
    * Sant Martí

La divisió dels barris oficials fou proposada per l'Ajuntament de Barcelona a finals del 2006 i ratificada i aprovada pel consistori barceloní a començaments del 2007. Encara després de l'aprovació definitiva hi ha queixes de veïns sobre els noms donats a alguns barris (com, per exemple, Antics Palaus) així com als límits dels mateixos.

Parcs

La muntanya de Montjuïc, avui gairebé tota ella convertida en parc urbà, s'aixeca sobre el port presidida per la fortalesa del mateix nom (Castell de Montjuïc) i conté diversos jardins temàtics i singulars: Mossèn Costa i Llobera (cactus) Joan Maragall (bulbàcies), Joan Brossa (antic Parc d'Atraccions), Laribal (al voltant de la Font del Gat). Instal·lacions esportives com l'Estadi Olímpic de Montjuïc seu central dels Jocs Olímpics de 1992¨de Barcelona, després rebatejat com Estadi Lluís Companys, així com el Palau Sant Jordi i les Piscines Bernat Picornell. També compta amb importants equipaments culturals: Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), Fundació Joan Miró, CaixaFòrum, Museu Militar de Barcelona, i la Ciutat del Teatre (ja al límit amb el barri del Poble Sec)

El parc de la Ciutadella és l'espai on l'any 1888 es va celebrar l'Exposició Universal.

El parc es va construir sobre els terrenys de l'antiga fortalesa de la Ciutadella, construïda per Felip V el 1716, d'on li ve el nom. D'aquesta en resten edificis com ara la Capella castrense, el Palau del Governador (actual Institut) i el Polvorí (Parlament de Catalunya). La Ciutadella va ser enderrocada a partir del 1868.

D'aquella època es conserven L'Arc de Triomf (antiga entrada al recinte firal) i l'actual Museu de Zoologia, on hi havia el cafè-restaurant.

El Parc Güell va ser un encàrrec del Comte Güell a Antoni Gaudí. Aquest parc es va pensar com una mena de barri de luxe per les famílies benestants de la ciutat. Però només es va vendre un terreny. En aquest parc (declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1984) la naturalesa i l'arquitectura es confonen i es complementen.

Platges

Actualment a Barcelona hi ha 7 platges, les més conegudes són la platja de Sant Sebastià i la de la Barceloneta. La gran recuperació del front marítim barceloní no començà fins que es van organitzar els Jocs Olímpics de 1992, anterirorment a la dècada de 1980 es va obrir el moll de la fusta, pels Jocs Olímpics es va recuperar la zona del Port Olímpic fins a la platja del Bogatell, zona on hi havia hagut el barri de barraques del Somorrostro. A finals de la dècada de 1990 es va recuperar la platja de la Mar Bella i de la Nova Mar Bella i amb l'arribada del Fòrum Universal de les Cultures es va recuperar l'últim tram, on en un futur hi haurà el Zoo marí.

Els Castellers de la Vila de Gràcia fent un 3 de 7 aixecat per sota durant la Festa Major de Gràcia del 2009

Es tracta del barri que es va començar a construir a partir del 1860 a partir del Pla Cerdà, per tal d'eixamplar la ciutat cap al pla de Barcelona.

L'Eixample és l'indret de la ciutat on es troben la major part d'edificis d'estil modernista. No és estrany trobar-se, tot passejant pels seus carrers, una façana, un comerç o un vestíbul amb sorprenents ornaments florals, ferro forjat, escultures o rajoles. La Sagrada Família, obra inacabada d'Antoni Gaudí, està situada a l'Eixample.

La ciutat té una llarga i rica història arquitectònica, començant per les més antigues restes de l'assentament romà que fundà Barcelona, del qual només en queden restes arqueològiques, o fragments dispersos, com per exemple, per les columnes del temple d'August dins l'edifici del Centre Excursionista de Catalunya, les restes de Barcino sota el subsòl (integrades dins el Museu d'Història de la Ciutat) o les antigues muralles. També guarda testimonis romànics com Sant Pau del Camp o la capella d'en Marcús.

Del període medieval si que s'han conservat nombrosos edificis, alguns d'ells molt destacats, especialment les obres gòtiques que proliferen en el seu centre històric denominat Barri Gòtic precisament per aquest motiu, com la Catedral de Santa Eulalia, l'Església de Santa María del Mar, caracteritzada per la seva austeritat i harmonia en les mesures, motiu pel que molts la consideren l'obra més destacada del gòtic català, o les drassanes, un dels pocs exemples de naus gòtiques d'ús civil existent a Europa. També del període medieval destaquen edifics con el Palau Reial Major (amb el saló del Tinell i el Palau del Lloctinent) o el Palau de la Generalitat de Catalunya. També destaquen els palaus construïts per famílies adinerades de la ciutat, estructurats al voltant d'un pati, com els que actualment acullen el museu Picasso o el museu Marés.
Casa Batlló, d'Antoni Gaudí.

Després d'un període poc rellevant arquitectònicament en la ciutat, a causa del fet que les muralles impedien nous creixements, la falta de sòl intramuralles, i les penúries econòmiques causades per la guerra de successió, es van fer algunes actuacions important gràcies als terrenys obtinguts de l'església mitjançant la desamortització. Aquests terrenys van permetre, per exemple, la construcció de la plaça Reial, o notables construccions en ferro, com el mercat de la Boqueria. Anys més tard un nou moviment arquitectònic va prendre força a Barcelona, acompanyat per un moment de gran bonança econòmica, i per l'expansió de la ciutat més enllà de les muralles, el Modernisme.

Barcelona és coneguda com capital del modernisme, per la gran quantitat i qualitat d'obres que atesora, amb joies l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau o el Palau de la Música Catalana de Lluís Domènech i Montaner, o el Palau Macaya de Josep Puig i Cadafalch, però sens dubte l'arquitecte modernista més conegut i reconegut és Antoni Gaudí, les seves obres més rellevants, que atreuen cada any a milions de visitants de tot el món, són el Temple Expiatori de la Sagrada Família, que Gaudí va deixar inacabat i que se segueix construint amb donatius i aportacions particulars i visitant, i que està previst acabar-la cap a l'any 2020. Unes altres de les obres més conegudes de Gaudí són el Parc Güell, la Casa Milà, també denominada La Pedrera, i la Casa Batlló.

També posseïx diferents mostres d'arquitectura contemporània. Destaca el Pavelló alemany de Ludwig Mies van der Rohe, que es va construir amb motiu de l'Exposició Internacional del 1929, igual que la Fundació Joan Miró de l'arquitecte català Josep Lluís Sert. Després de la guerra civil, la ciutat va quedar sota el control del règim i la seva visió desenvolupista, a més d'impedir tot moviment popular, que són els que històricament han produït les més notables obres de Barcelona.

No va ser fins anys després de la recuperació de la democràcia, amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, que la ciutat va viure una etapa de grans transformacions que van donar lloc a obres com el Palau d'esports Sant Jordi de Arata Isozaki, la Torre de Collserola de Norman Foster i la Torre de Montjuïc de Santiago Calatrava. Abans dels Jocs també es va portar a terme la remodelació i ampliació de l'Aeroport de Barcelona, que va dirigir Ricardo Bofill. En l'etapa post-olímpica la ciutat ha seguit mantenint un desenvolupament arquitectònic, construint edificis com el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) de Richard Meier, la Torre Agbar de Jean Nouvel, i els projectes d'una estació nova a la Sagrera amb un gratacel, o la Torre del Triangle Ferroviari de Frank Gehry. Altres actuacions s'han portat a terme amb motiu del Fòrum Universal de les Cultures, com l'Edifici Fòrum de Jacques Herzog i Pierre de Meuron.

L'any 1999 la ciutat de Barcelona va ser premiada pel RIBA ("Royal Institute of British Architects") amb el "Royal Gold Medal", un guardó que s'otorga a arquitectes pel conjunt de la seva obra, i que per primera i de moment única vegada, ha estat atorgat a una ciutat i no a un arquitecte individual.

Una de les estructures més emblemàtiques de la ciutat és l'escullera, que separa el Port Vell de la mar. L'espai de l'escullera ha sigut, fins fa ben poc, un lloc predilecte però no oficial d'oci popular de la ciutat. Allí on han fet una bocana nova i han emplaçat un enorme hotel, hi havia un petit restaurant, mentre que el camí que passava per sobre de l'escullera, abans de l'obertura de la nova bocana, servia d'espai excel·lent per a la pràctica dels esports (ciclisme, fúting), espai d'oci (passejar, mirar la posta del sol, a vegades des del cotxe). Era un dels llocs predilectes dels taxistes per a relaxar-se a fi de dia, i pels amants per a trobades en cotxe. Al llarg de l'escullera cantó mar, hi ha un nombre de mini-parcs o espais dissenyats amb bancs etc, per a seure i passar l'estona, i també hi anaven moltíssims pescadors i confraries de pescadors, que havien muntat uns molls o espigons de fusta, a vegades precaris. On s'acabava el passeig transitable en cotxe, hi havia un altre restaurant, un petit port a la banda del port per l'atracament de les golondrines que deixaven i recollien passatgers, més una escultura dels anys 60 feta de peces de ferro industrials reciclats. El passeig continuava fins a la punta de l'escullera i la bocana del port, però només s'hi podia anar a peu.